Solidaritat versus Caritat

Solidaritat versus Caritat

Davant d’un drama de la magnitud del que estan passant les persones que fugen de la guerra hi ha dos tipus de resposta: una es la de les institucions: ajuntament, generalitat, govern central, UE i altre l’acció ciutadana. Idealment els ciutadans hauríem de poder pressionar a les institucions que per això les tenim, amb eficàcia per trobar una solució real al problema.  L'altra resposta deriva de que aquesta tragèdia no s'atura  perquè les institucions polítiques o no volen aturar-la o si volen no poden , o si poden fer alguna cosa van molt lents, llavors, la ciutadania ha d’actuar, ha de prendre iniciatives.

 Abans i ara,  amb el suport  dels activistes d’ organitzacions polítiques com Bcomú i altres,  i també d’entitats no polítiques, una petita part de la societat civil, la més conscient, ja s’està organitzant en grups específics  com Barris Refugi o Stop Mare Mortum  o  ONGs , sense oblidar les organitzacions religioses. Malgrat tot, la situació dels migrants es tan complexa que no trobem la manera de posar fi, ni que sigui parcialment al drama que estem vivint.

Al mateix temps, la part menys conscienciada de la nostra societat, també està veient per tv, des del sofà de casa, morir diàriament molta gent o viure en condicions inhumanes homes, dones, infants, també dintre de les fronteres del que avui ja considerem el nostre espai, la UE. Aquesta contradicció: veure la catàstrofe des del confort d’un consumisme descontrolat que omple  la casa d’un munt de coses innecessàries que de fet sobren, es moralment molt incòmode i per això molta gent busca la manera de sortir d’aquesta sensació fent donacions de tot allò que no necessita. D’altra banda,veiem organitzacions religioses que, sense prejutjar les bones intencions,  troben en aquestes situacions una justificació i una manera de fer proselitisme. Així criden a una caritat basada en la liquidació dels excessos de compres als hipermercats que acaba sent irracional i surrealista, com la pista esportiva de la parròquia dels Carmelitas de Badalona convertida en  un abocadors de materials intransportables a llocs com Idomeni on, segons diuen des d'allí, ja no poden guardar res més perquè estan els magatzems plens o no els poden distribuir. Així,a part de pal·liar  el mal de consciència de molta gent i en conseqüència desactivar-la,  no solucionem res. Es només una manera d’eliminar residus del sistema.

Si  Bcomu i altres partits de la nova política volen donar una resposta efectiva en el tema refugiats, a més de l'acció política a les institucions, haurien de recolzar i donar orientacions als activistes dels barris sobre quines opcions tenim per ajudar de debò. S'ha de fer entendre a la ciutadania que només l'ajuda monetària és adequada ja què no te cap sentit transportar tones de materials  que corren el perill de no arribar als refugiats, que poden acabar emmagatzemades i acabar produint més contaminació. Cal que facin una anàlisi rigorosa de la situació canviant per a orientar l'acció ciutadana sobre quines son les prioritats en l’ajuda directa segons l’evolució de la situació dels refugiats, tenint en compte  diferents variables: nacionalitat, recursos econòmics, vulnerabilitat i el llocs principals on cal actuar prioritàriament. Igualment, cal orientació solvent sobre les maneres de gestionar els recursos obtinguts i disposar de mecanismes transparents que garanteixin l'ús adequat. Aquest tipus d'ajuda  permet  als voluntaris que estan treballant sobre el terreny destinar els diners a obtenir els materials necessaris en cada moment i  de pas serveix per estimular una economia local que d'aquesta manera no reaccionarà hostilment a la presència  de refugiats.

Descartada per  ineficaç una caritat que només és una resposta puntual, sovint problemàtica i desmobilitzadora, que en poc temps s'esvaeix com fum, només queda seguir picant pedra per aconseguir despertar a la consciència política d'una societat consumista a la que se  l'ha fet oblidar que només es pot confiar en la solidaritat, entesa tan com una acció molt potent de pressió política a les institucions i d'ajuda directa  entre els ciutadans, organitzada des dels ciutadans  de tot arreu. Només això pot aturar el drama que vivim. Al final sempre es  el poble  qui salva al poble

Manel Diéguez

Ja n'hi ha prou

Ja n’hi ha prou

Ciutadans, aixequem la veu diguem que ja n’hi ha prou. En els darrers anys el terror a la guerra, la desigualtat i la pobresa han convertit en refugiats a milions de persones que busquen asil a Europa.

Diguem prou a que s’estiguin morint ofegades milers de persones a la mar Mediterrània  tot fugint de la desesperació!

Diguem prou a que, segons Save The Chilren,   dels 26.000 nens que van entrar a Europa sols, 10.000 hagin desaparegut i , segons Europol molts d’ells hagin caigut en mans de les màfies d’explotació sexual!

Diguem prou a que els Governs europeus suspenguin la lliure circulació de persones, tanquin fronteres, obliguin a milions de persones, moltes nens i persones desvalgudes, a jugar-se la vida i a que milers de persones morin al mar; a  que empresonin en camps de concentració a les que aconsegueixen arribar; a que separin famílies i a que les facin patir gana i  passar un fred insoportable!

Diguem prou a que Jan Jambon, ministre de l’interior de Bèlgica continuï sent-lo després de proposar de  retornar els refugiats a la mar Mediterrània o tancar-los en gegantins camps!

Diguem prou a que Dinamarca, Suïssa, Baviera, Baden-Württemberg confisquen bens i diners als pobres refugiats!

Diguem prou a que el govern d’Espanya sigui un dels menys solidaris de la UE en relació a la seves possibilitats. A que no col·labori amb les ciutats que s’han ofert i s’han preparat per acollir refugiats i  a que bloquegi totes les vies d’arribada.

Diguem  prou a que el govern d’Espanya només hagi aconseguit que 18 refugiats dels 15.000 compromesos hagin arribat fins ara a Espanya . Denunciem la incapacitat de gestió i la nul·la voluntat política dels governs espanyol i europeus que incomplint els seus propis pactes  només han reubicat a altres països 300 refugiats dels 160.000 compromesos.

Es hora d’exigir al nostre govern i a tota la UE que aturin ja aquestes polítiques hostils i acompleixin amb les seves obligacions. Per tot això demanem a totes les persones, entitats veïnals i socials, ONGs, partits polítics, sindicats que recolzin aquest manifest i convoquin a una gran mobilització per aconseguir dels governs el compromís de:

Respectar el Dret Internacional (Convenció Sobre l'Estatut dels Refugiats 1951 i Protocol obre l'Estatut dels Refugiats de 1967) i de trobar vies legals i segures per a viatjar i ser acollit com a refugiat  a la UE

Respectar la dignitat i els drets de tots els migrants en les polítiques de gestió de fronteres, sigui quina sigui la seva situació administrativa. Exigim el tancament definitiu dels CIEs!

Donar compliment immediat als acords d’acollida  presos a Brussel·les: deixeu entrar ja als 15.000 refugiats!

Donar suport i medis a totes les ONGs i voluntaris que s’han organitzat per afrontar aquesta emergència davant la passivitat o o hostilitat dels governs de la UE

Diguem Prou. Manifestem-nos.

Manel Diéguez

Sobre la unitat

Sobre la unitat

David Fernández i molts altres militants de la Cup mereixen molt de respecte per la seva manera de lluitar, de parlar, d’actuar contra la corrupció, de mobilitzar políticament a molts joves, cosa que fins ara ningú havia aconseguit. Sens dubte són una part important de la lluita contra aquest sistema econòmic i polític que està desmuntant els serveis públics i tracta de convertir-ho tot en mercaderia.

Seria molt bo poder-los tenir com a companys, treballar junts, amb altres forces polítiques que també lluiten pel mateix, treballar  en la creació d’un nou espai polític en el que sense que ningú perdi la identitat puguem confluir amb l’objectiu comú de retornar el poder polític a la ciutadania.  Cadascuna d’aquestes forces és petita, no prou forta per a poder enfrontar-s’hi sola als partits responsables de la crisi i les seves conseqüències i guanyar. En canvi, cadascuna d’aquestes forces de la resistència, és forta en alguns aspectes que per altres són febleses: l’experiència a les institucions i la fortalesa econòmica de ICV, la capacitat de lideratge d’Ada Colau , l’arrelament entre els joves de les CUP, les aportacions polítiques generals i especialment  en organització del Procés Constituent, la enorme potencia de l’onada política que ens arriba des de Podemos i que pot empaitar-nos cap a una victòria electoral. Per tant, es evident que la unitat ens convé a tots  i ens convé  molt.

A aquestes alçades ja resulta evident que qui això escriu és un entusiasta de la plataforma per a la confluència política que Guanyem Barcelona ha iniciat. I ho soc perquè Guanyem és la novetat política amb la que podien somiar tots els indignats del 15 M i els que ens hem  desesperat una i altra vegada amb la feblesa ideològica i política dels partits d’esquerra tradicionals,que han estat incapaços de llegir el moment polític i de prendre la iniciativa, fins que ha arribat l’ huracà Podemos i ha deixat xocat a tothom.

Així doncs, les condicions són immillorables per a fer un tomb a la situació política i retornar el poder a la ciutadania. De moment, i mirant a les properes eleccions municipals,  només a Barcelona i altres poblacions que volen seguir el mateix camí, s’està treballant molt en aquesta direcció. Per a les altres eleccions la confluència encara només és un desig que tenim alguns. Malgrat aquesta boníssima perspectiva, la CUP s’ha baixat del tren de Guanyem. Per què? No suporten treballar amb ICV perquè formen part del sistema? O no considerem a Guanyem prou independentista? Estaven incòmodes? I què passa amb Podemos ? Ara es dediquen a donar-se abatussades polítiques entre ells, que si sou lerrouxistes, que si tu t’abraces amb l’enemic... Però que no ho veieu? Que si volem guanyar la majoria no ens podem comportar de manera agressiva entre nosaltres , com si fossin partits convencionals!, en què ens diferenciarà la gent de la manera de fer política que pateixen cotidianament ?

Doncs quina mala sort ! D’aquesta manera la confluència s’afebleix notòriament i mantenim una nova divisió electoral que només farà que perjudicar les possibilitats de victòria de tots. Potser és tard per a que s’ho pensin millor i tornin,  o que al menys  la divisió no sigui la causa d’una altra derrota. És penós, però tard o d'hora sempre ens trobem davant d'alguna cosa que inevitablement ens separa: la puresa política o el fervor independentista, o qualsevol altre tema. La CUP o Podemos podrà ser tot el radicalment d'esquerres que vulguin, però davant la independència  o davant el creixement espectacular , l'emoció els obnubila i els  fa oblidar el que és fonamental:  la possibilitat, si treballem junts i amb molta cura i força, d’una propera victòria de la gent normal de Catalunya. Companys de la CUP, sacsegeu-vos una mica, espavileu, us  valorem i us necessitem. Companys de Podemos, cal treballar junts amb tots els que lluiten contra aquest sistema injust. Visca la Unitat.

Julian Assange, un héroe de nuestro tiempo.

Julian Assange, en una reciente entrevista concedida a la cadena Ser desde su confinamiento en la embajada ecuatoriana en Londres, en la que lleva más de 4 años, vigilado día y noche por un numeroso grupo de policías y espías, a un coste de millones de libras, decía que de la misma manera que en el sistema del libre mercado está codificada la propia destrucción del libre mercado, igualmente, en la idea de Internet está codificada su propia destrucción.

Sin duda Julian hace referencia a esa predicción que ya hiciera Marx: la tendencia del capitalismo hacia el monopolio final y su autodestrucción. Se trata de  un fenómeno que podemos contemplar con nitidez: la tendencia a la concentración en pocas  pero poderosísimas empresas como resultado de la competencia depredadora, que es la esencia del sistema: libertad para competir y absorber a los contrincantes. Es decir,  que el paso del libre mercado inicial al oligopolio y del oligopolio al monopolio, es solo cuestión de tiempo. Internet, en la medida en que es el gran mercado actual y en sí misma es también el gran producto industrial de nuestra época, ha pasado rápidamente a ser dominada por un reducido número de empresas, convertidas en gigantes económicos ( 400.000 mil millones de dólares dicen que es el valor de Google) y parece solo cuestión de tiempo, no mucho,  que Microsof y Appel  se coman la una a la otra y lo mismo ocurre con el resto de subsectores de servicios de internet. Es decir, todo en pocas, poquísimas manos ultra poderosas, íntimamente ligadas entre sí y con un dominio absoluto del poder financiero y, naturalmente, del control político, de su manipulación interesada y del uso de la fuerza, legal o ilegal.

Internet está dando pasos de gigante para convertirse en la encarnación del Gran Hermano , el gran monstruo que todo lo ve y que no duda en devorar todo aquello que pueda poner en peligro a los tiranos que dictan lo que hay,  o perjudicar a su crecimiento contínuo,  o a su guerra entre ellos para conseguir la “corona”, el primer puesto, el todo o nada, o tú o yo. Ese pool de empresas élite tiene muchas armas, sobretodo tecnología en expansión exponencial para que los servicios de inteligencia respectivos puedan leer e identificar a todos aquellos que consideren un peligro a su hegemonía, a su poder.

Por supuesto la intención de los que aspiran a la “corona” es neutralizar, hacer desaparecer a sus enemigos. Es la lógica que conduce el sistema de libre mercado, donde todo está en posición de  comprar o  de ser comprado. Evidentemente, no hay ningún espacio para la ética en el todo o nada, se trata de supervivencia, de duelos a vida o muerte en el “OK Corral” del mercado. Todos los medios de destruir a tu oponente son justos cuando te juegas la vida, cuando  tratan de eliminarte, lo moral es sobrevivir.

Entonces, ¿qué hacer? Organizarse y defenderse, naturalmente. Frente a la lógica depredadora del libre mercado, disponemos de nuestra inteligencia colectiva para imponer un orden alternativo. Un orden  moral diferente, en el que la supervivencia de todos los seres vivos, basada en la moderación consumista y en el equilibrio con la naturaleza sea el fundamento del sistema. Un sistema que podemos imaginar gracias al lenguaje y la cultura que el lenguaje ha engendrado. Esa es nuestra mejor arma: la lógica que se desprende a partir de ese principio, la ética que conforma, la guía para una conducta colectiva cuyo objetivo es la substitución del sistema del libre mercado por el de la  supervivencia en  dignidad, libertad y responsabilidad, de todos entre todos

Para ello es necesario comprender que a lo que nos enfrentamos es a una variante más de la lucha darwinista, no muy diferente de la lucha entre carnívoros y herbívoros, entre depredadores de carne y depredadores de vegetales. Los ñus, las gacelas, los búfalos son mucho más numerosos y potencialmente más fuertes si actuasen en grupo. Cuando así lo hacen, los depredadores no tienen nada que hacer.

 La inmensa mayoría de humanos somos omnívoros y consumidores en general, pero somos como los ñus, un grupo poderoso aunque mal organizado. Sin embargo, entre las grietas del sistema dominante, se va abriendo paso una  inteligencia colectiva, aún débil, pero potencialmente muy poderosa. Para que crezca y triunfe es necesario superar un escollo muy difícil: la fratricida lucha interior de la naturaleza humana que, como ya enseñó Freud,  nos sitúa en la cohabitación entre el Eros y el Tánatos, entre la tendencia al amor y la tendencia a la muerte. En mi opinión, es la experiencia en el trabajo real por el bienestar colectivo, entendido como un trabajo por el bienestar propio, lo que decanta la lucha hacia el buen hacer de la inteligencia colectiva, un triunfo del amor a nuestros semejantes, que, cuando menos,  nos aleja de la tendencia autodestructiva. ¿Es quizá eso lo que impulsa a Julian Assange a sobrevivir a su durísima realidad?

El derecho a decidir

Comentarios al artículo de Javier Cercas: “Democracia y derecho a decidir”( El País Semanal, 13 de setiembre de 2013)

Javier Cercas en su artículo dice que “la democracia consiste en decidir dentro de la ley”. Si ello fuera completamente cierto el derecho a decidir se situaría en un país con un espacio legal perfecto, donde solo cabría seguir los cauces legales para conseguir lo propuesto. Ese no es precisamente nuestro caso. ¿Tienen, con la nueva ley, derecho a decidir las mujeres si quieren abortar? ¿Tienen derecho a decidir los ciudadanos como comprometerse en una hipoteca que no contenga cláusulas abusivas? ¿Tienen los ciudadanos derecho a decidir qué sistema electoral prefieren? Evidentemente no lo tienen, pero lo deberían tener,  ya que se trata de derechos fundamentales que chocan con los bloqueos de los partidos mayoritarios.

En estos casos y en otros muchos por desgracia, la ley de las mayorías parlamentarias  no está al servicio  de los legítimos intereses de los ciudadanos. ¿Es que la democracia representativa en manos de unos partidos políticos dirigidos monolíticamente por sus dirigentes, inmersos en un lodazal de corrupción, es la única manera de incidir en los cambios legislativos? No, por supuesto.  Algunos países democráticos como Suiza realizan y someten a referéndum muchas iniciativas. Es otra forma de democracia preguntar directamente a la ciudadanía sobre la validez de una norma. Tan legítima o más que la vía parlamentaria.

Cercas niega la validez del derecho a decidir, lo llama “derecho fantasma”l con el argumento de que no está teorizado o no forma parte del  ordenamiento jurídico .Es  cuanto menos, un argumento  sorprendente. ¿Qué es la democracia sino una cierta forma de ejercer el derecho a decidir, aunque sea indirectamente, sobre cómo quieren que sean las cosas la mayoría de los ciudadanos? Que no esté específicamente escrito en la constitución quizá es un error debido a un sobreentendido demasiado evidente que conviene subsanar.

En cuanto al tema central: el derecho a decidir la independencia de un territorio si así lo expresan los ciudadanos, no es tanto una rara avis como lo demuestran los referéndums de Quebec y el próximo de Escocia y efectivamente el inmenso espacio humano que estuvo bajo la dictadura soviética tenía ese derecho, aunque seguramente no era más que otra mentira, pero al menos lo tenían teóricamente. Existir, existe.

Queda solo el argumento de que la constitución dice que la soberanía solo reside en el pueblo español, pero ¿representan los partidos a todo el pueblo español? No, solo a los que votan sus listas cerradas, es decir, de muy deficientemente manera los diputados electos representan personalmente a sus electores, aunque al final sea su voto individual el que se contabiliza. ¿Va a ser una representación tan imperfecta mejor vía democrática que la consulta directa? No lo creo, señor Cercas. Además qué arreglaría eso, si ganan los independentistas proclamaran de inmediato la independencia y si pierden deslegitimaran el proceso y volverán a pedir un referéndum.  Con una pregunta directa la deslegitimación es más difícil y se pueden exigir plazos más largos para volver a reclamar una consulta.

 Así, otros muchos ciudadanos no están representados en la vida parlamentaria, pero , según el enunciado constitucional son tan soberanos como los otros. Además, desde el punto de vista de la soberanía ¿Es el pueblo español algo más que la suma de cada uno de los individuos que lo constituye?  Los partidos, en conjunto,  no pueden atribuirse la totalidad de la representación del pueblo. Como que no es así, en determinados asuntos, especialmente cuando nos estamos refiriendo a una decisión que afecta fundamentalmente a un  determinado ámbito territorial, como el que nos ocupa, se producen divorcios  entre las mayorías de los ciudadanos:  la general y la local. ¿Cuál es más legítima? Sin tener una respuesta clara me parece que lo que no puede ser de ninguna manera es que la mayoría general imponga a la mayoría local la decisión de pertenecer obligatoriamente a una nación. Decidir eso, si un territorio forma parte o no de una nación me parece una de las decisiones más importantes que un territorio debería tomar.

¿A los demás territorios les afecta? Naturalmente y por eso hay que argumentar y seducir para que la voluntad mayoritaria de ese territorio sea proclive a los intereses de los que no tienen más remedio que mirar el partido desde la grada. Porque, señor Cercas, los españoles de otros territorios no son los jugadores, ni el campo de juego es suyo.

Manel  Diéguez