Solidaritat versus Caritat

Solidaritat versus Caritat

Davant d’un drama de la magnitud del que estan passant les persones que fugen de la guerra hi ha dos tipus de resposta: una es la de les institucions: ajuntament, generalitat, govern central, UE i altre l’acció ciutadana. Idealment els ciutadans hauríem de poder pressionar a les institucions que per això les tenim, amb eficàcia per trobar una solució real al problema.  L'altra resposta deriva de que aquesta tragèdia no s'atura  perquè les institucions polítiques o no volen aturar-la o si volen no poden , o si poden fer alguna cosa van molt lents, llavors, la ciutadania ha d’actuar, ha de prendre iniciatives.

 Abans i ara,  amb el suport  dels activistes d’ organitzacions polítiques com Bcomú i altres,  i també d’entitats no polítiques, una petita part de la societat civil, la més conscient, ja s’està organitzant en grups específics  com Barris Refugi o Stop Mare Mortum  o  ONGs , sense oblidar les organitzacions religioses. Malgrat tot, la situació dels migrants es tan complexa que no trobem la manera de posar fi, ni que sigui parcialment al drama que estem vivint.

Al mateix temps, la part menys conscienciada de la nostra societat, també està veient per tv, des del sofà de casa, morir diàriament molta gent o viure en condicions inhumanes homes, dones, infants, també dintre de les fronteres del que avui ja considerem el nostre espai, la UE. Aquesta contradicció: veure la catàstrofe des del confort d’un consumisme descontrolat que omple  la casa d’un munt de coses innecessàries que de fet sobren, es moralment molt incòmode i per això molta gent busca la manera de sortir d’aquesta sensació fent donacions de tot allò que no necessita. D’altra banda,veiem organitzacions religioses que, sense prejutjar les bones intencions,  troben en aquestes situacions una justificació i una manera de fer proselitisme. Així criden a una caritat basada en la liquidació dels excessos de compres als hipermercats que acaba sent irracional i surrealista, com la pista esportiva de la parròquia dels Carmelitas de Badalona convertida en  un abocadors de materials intransportables a llocs com Idomeni on, segons diuen des d'allí, ja no poden guardar res més perquè estan els magatzems plens o no els poden distribuir. Així,a part de pal·liar  el mal de consciència de molta gent i en conseqüència desactivar-la,  no solucionem res. Es només una manera d’eliminar residus del sistema.

Si  Bcomu i altres partits de la nova política volen donar una resposta efectiva en el tema refugiats, a més de l'acció política a les institucions, haurien de recolzar i donar orientacions als activistes dels barris sobre quines opcions tenim per ajudar de debò. S'ha de fer entendre a la ciutadania que només l'ajuda monetària és adequada ja què no te cap sentit transportar tones de materials  que corren el perill de no arribar als refugiats, que poden acabar emmagatzemades i acabar produint més contaminació. Cal que facin una anàlisi rigorosa de la situació canviant per a orientar l'acció ciutadana sobre quines son les prioritats en l’ajuda directa segons l’evolució de la situació dels refugiats, tenint en compte  diferents variables: nacionalitat, recursos econòmics, vulnerabilitat i el llocs principals on cal actuar prioritàriament. Igualment, cal orientació solvent sobre les maneres de gestionar els recursos obtinguts i disposar de mecanismes transparents que garanteixin l'ús adequat. Aquest tipus d'ajuda  permet  als voluntaris que estan treballant sobre el terreny destinar els diners a obtenir els materials necessaris en cada moment i  de pas serveix per estimular una economia local que d'aquesta manera no reaccionarà hostilment a la presència  de refugiats.

Descartada per  ineficaç una caritat que només és una resposta puntual, sovint problemàtica i desmobilitzadora, que en poc temps s'esvaeix com fum, només queda seguir picant pedra per aconseguir despertar a la consciència política d'una societat consumista a la que se  l'ha fet oblidar que només es pot confiar en la solidaritat, entesa tan com una acció molt potent de pressió política a les institucions i d'ajuda directa  entre els ciutadans, organitzada des dels ciutadans  de tot arreu. Només això pot aturar el drama que vivim. Al final sempre es  el poble  qui salva al poble

Manel Diéguez