MARX, NACIONALISME I LA CUP

El gran debat que va esclatar com a conseqüència de la gran manifestació del 11 de setembre a Barcelona, ens continua centrant la reflexió d’una manera inevitablement obsessiva. És natural: està en joc la il·lusió de molta gent de guanyar un país. Quina força! Quina determinació la dels milions de ciutadans disposats a alliberar el seu país dels lligams que no el deixen ser el que son, una cultura diferent amb una llengua diferent i determinar el seu futur sense haver de demanar permís a ningú!

Però també està en joc la por de molta altra gent d’aquí i d’allí a perdre el país en el que van néixer, un país gran i molt divers, amb llocs més pobres i altres més rics, a on es pot anar a viure si no es troba feina en el teu tros de país. En definitiva, un país que sense Catalunya ja no seria el teu país i  que creuen que en el pitjor dels casos potser haurien d'abandonar. I es pot veure i sentir la determinació a evitar que això pugui passar.

 Aquest és un debat entre nacionalistes. El nacionalisme d’uns front al nacionalisme dels altres nacionalistes. És un debat de sentiments, i només serà un debat si només ens movem en el terreny de les paraules i amb unes regles de joc acceptades per tots. En cas contrari del debat passem al combat, i en el pitjor dels casos a la guerra. Estic segur que això no passarà, però forma part de l'imaginari i determina comportaments polítics.

Refugiats de Pomerània a Berlin.

La fotografia  la he posat perquè impressiona i només vol ajudar a imaginar la por de molta gent a les conseqüències d'un conflicte. Es tracta d'un cas real: el drama dels refugiats alemanys que van haver d'abandonar la seva terra quan desprès dels acords de Potsdam, els polonesos que acabaven d’arribar a Prússia, Pomerània i Silèsia van començar a “desgermanitzar” aquests territoris de forma brutal, intentant eliminar tot senyal de presència alemanya i convertint els habitants originaris, víctimes d’infinits robatoris, maltractaments i violències, en ciutadans sense cap mena de dret. En cap cas jo penso que això pugui passar aquí, però hi ha gent que sí que ho creu. Encara són més properes les neteges ètniques de l'antiga Iugoslavia.

En tot cas, cal tenir present que aquest foc creuat, de discursos, no es produeix en una època i territori qualsevol, sinó en un que arrossega una fortíssima crisi econòmica a la que no veiem sortida, on també hi viuen persones que no volen sentir-se atrapades en una de les dues barricades des d’on es crida a agrupar i organitzar els diferents nacionalismes. Persones com jo mateix, no som indiferents a la supervivència de les cultures, al contrari, volem veure com es materialitzen les seves ambicions polítiques, però que sobretot volem lluitar contra la crisi i contra els que l’han provocat i la van agreujant dia a dia amb mesures absurdes que només afavoreixen la sortida indemne i encara mes reforçada dels més rics i amb més poder, d’aquells que justament l’han provocada. I sobretot volem lluitar del bracet de tots aquells altres que aquí i fora d’aquí també lluiten pel mateix, en el ben entès de que si no donem una resposta global a un atac a escala global, no ens en sortirem i perquè sentim el mateix que els de Madrid o els d’Atenes o els d’Etiòpia: que una minoria egoista que es mou a nivell mundial i no sap de nacions, ens fa patir de valent a tots.

És en aquest context on ha aparegut, per fi, un moviment polític –no m’atreveixo a dir partit, crec que no els agradaria- que se’l coneix per la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) No crec que ningú dissenteixi de l’afirmació de que la seva entrada al Parlament i sobretot el discurs del seu líder David Fernández ha estat espectacular, el discurs més interessant que s’ha sentit en aquell hemicicle en molt de temps, al meu parer. Per fi sentim parlar de les coses que de debò són importants!

Però precisament per la molta rellevància que dono a aquest discurs i a la posició política que la CUP representa, veig la necessitat de entrar una mica més a fons en la coherència dels arguments d’aquest discurs i de la proposta política que representa. Per començar ens trobem davant d’un moviment que rebutja totalment el sistema econòmic capitalista posant en primer pla la tragèdia d’un ordre polític mundial tan desigual que és incapaç d’alimentar a les persones mentre que uns pocs acumulen quasi tota la riquesa. Aquest rebuig també s’expressa en un dels documents centrals que apareixen a la seva web:
“

“Des de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) apostem per la transformació de l’actual

ordre econòmic mundial com a única via per posar fi a les desigualtats, generades per un

sistema capitalista cada cop més agressiu que necessita que la major part del món segueixi

immers en la pobresa per tal de mantenir grans acumulacions de capitals en mans d’una

minoria”. (Extractes de “Escapcem el capitalisme global.  Construïm l’alternativa. Document d'anàlisi polític en moments de crisi”.)

Semblaria doncs que ens trobem davant d’un dels molts moviments polítics que s’han situat en l’espai ideològic que des dels anys seixanta tradicionalment hem anomenat partits d’extrema esquerra, ja fossin troskistes, maoistes, guevaristes, etc. Es a dir partits que partint de l’anàlisi marxista que situa la lluita de classes com el motor de la història, tracten de substituir el sistema capitalista per un ordre alternatiu, igualitari i dirigit pel proletariat com a resultat d’un procés revolucionari inevitablement violent. Però aquest esquema no acaba d’encaixar en el discurs del David Fernández, doncs encara que parlen” d’escapçar el capitalisme” en cap moment fa referència a cap revolució violenta. Ben al contrari, totes les propostes de canvi posen pel davant el substantiu democràcia, això sí distingint entre una democràcia participativa i una representativa que necessariament han de conviure. No entenc que vol dir exactament democràcia participativa, encara que suposo que te a veure amb el moviment assembleari i el poder que emana d’ell, ni tampoc com s’articulen aquests dos poders democràtics, ni qui prevaleix en cas de conflicte entre ells. Tot plegat recorda molt a les discussions entre bolxevics i menxevics als albors de la revolució rusa quan els soviets van competir i guanyar el poder front al Govern provisional i la Duma, el parlament rus, on els revolucionaris eren minoria.



Però els plantejaments revolucionaris que es deixen veure en el discurs del David quan s’enyora del decret de col·lectivitzacions que va aprovar el parlament català de 1936 i cita la seva frase final: “la mort del capitalisme equivaldria a la victòria del poble”, no s’acaben de correspondre amb el seguit de reivindicacions que va fer a continuació i que ell mateix va qualificar irònicament de socialdemòcrates: aturar deshonaments i passar la factura als mercats immobiliaris per a que tornin el que s’han emportat; repartir el treball pera fer front a l’atur estructural; deixar de pagar software a Google i utilitzar programari lliure; no privatitzar els recursos estratègics, com l’aigua, tot recordant el desastre que va suposar a llatinoamericà; combatre el frau fiscal; no respectar acomplir amb el dèficit imposat per la Troika comunitària...És a dir reivindicacions que tot i ser radicals i molt necessàries, son reformes molt importants però que no posen en qüestió l’economia de mercat, ni la democràcia parlamentaria actual.



Igualment en els documents de la CUP que he llegit es fa èmfasi en la necessitat de recolzar el moviment cooperativista i d’avançar cap una economia social que tingui als mercats sota control. Llavors, ens trobem davant d’un moviment que amaga les seves veritables intencions revolucionaries i que utilitza reivindicacions pròpies de la socialdemocràcia només com una estratègia? Podria ser, els troskistes ho feien...

Però avui això no sembla assenyat. De fet jo tinc la impressió que són sincers i que per tant, la seva reivindicació d’una democràcia basada en una economia social mixta privada i pública que recolzi als cooperativistes i que tingui als mercats sota control és una reivindicació final, no una mitjà cap a la revolució. Si així fos, no serien tan anticapitalistes, ni molt diferents dels altres reformadors dels sistema, només són molt més agosarats, que no és poc.

Fins aquí no hi ha més que bones noticies. Però la cosa ja no és tan clara quan apareix l’altre eix que vertebra aquest moviment. David Fernández va començar situant els problemes en un context mundial. Però de cop comença a parlar de fronteres. De fet distingeix dos tipus de fronteres: les absurdes com les de la Unió Europea, com els trenta minuts que costa travessar l’Estret de Gibraltar que separen la pobresa de sud amb la riquesa del nord i altres fronteres que ja no són absurdes, sinó encara inexistents, però que en un futur, que es vol proper i desitjable, haurien de ser reals, com les fronteres dels Països Catalans . De cop hem passat d’un anàlisi que es basa en la lluita de classes a un altre en que el subjecte actiu que ha de propiciar una nova societat més justa ja no és una classe oprimida, sinó tot un poble oprimit.

De fet aquest debat és vell, un clàssic dintre de les controvèrsies de l’esquerra marxista. No és el primer cas, ni serà l’últim que contraposa la prioritat fonamental. Cal ara, és adient, recordar que la lluita de classes tal com el marxisme l’ha descrit - i que és l’enfocament del discurs econòmic i social que fa la CUP- i el nacionalisme que la CUP també reivindica , no són compatibles entre si. Tots dos volen el bé del Poble, el seu alliberament de les cadenes que els oprimeixen. Consideren al Poble sobirà de la terra que habiten i l’animen a lluitar per la seva llibertat. Però en realitat estan parlant de coses diferents. Per els nacionalistes el Poble és la nació i això ho entenen com quelcom natural, que brolla de la terra, que te una naturalesa pròpia, una manera de ser que la identifica, la defineix i la diferencia d’altres nacions. Els trets comuns que la identifiquen no són accidentals, són essencials. Aquests trets essencials acostumen a ser la llengua, la raça o la religió, de vegades els tres. En el nostre cas, el discurs de la CUP, sembla que, afortunadament, ens hem de conformar només amb la llengua i la cultura que en ella s’ha construït, però és igual, ja n’hi ha prou per a definir la necessària existència d’una nació de moment inexistent, només de moment.

Però el marxisme de Marx, l’inventor de l’anàlisi que inspira a la CUP, no ho veia d’aquesta manera. Per a Marx el Poble, és més aviat la població oprimida d’un lloc, el proletariat, la massa obrera. Els marxistes no admeten diferències essencials entre els individus i per tant tampoc entre els pobles. Les diferències són sempre accidentals. Marx no admet diferències immanents entre el gènere humà i de fet una de les crítiques a Feuerbach es centra en aquest punt.

De manera que quan es parla d’alliberar el Poble, el nacionalista sempre ho veu com una manera de trencar el vincle que el lliga a una altra nació opressora que reprimeix la seva identitat. Fins hi tot en el cas d’un nacionalista d’esquerres, com la CUP, aquesta lluita sempre competeix amb desavantatge amb la lluita per la justícia social, perquè té més a veure amb un moment històric concret, sovint decisiu , mentre que la lluita per les reformes socials és sempre lenta.

Però aquest no és el cas dels marxistes revolucionaris, pels quals la lluita d’alliberament és trencar la dependència d’una classe majoritària oprimida per una altre classe minoritària que l’explota, sense distingir si aquesta classe pertany a una nació o a una altra. Pels marxistes no hi ha nacions, només classes. En cas de conflicte o guerra entre nacions, els marxistes sempre van cridar a la rebel·lió contra els seus governs i a l’agermanament entre els pobles. Pels marxistes les nacions no compten, només compten les classes.

Així doncs, la CUP tracta de jugar alhora dues partides que fins ara s’han mostrat incompatibles entre sí. De fet, això, la voluntat d’estar en les dues lluites, li dona la peculiaritat que la fa molt atractiva i li ha donat l’èxit electoral. Però al mateix temps l’afebleix ja que no aconsegueix superar teòricament aquesta contradicció. L’objecte últim d’aquesta reflexió és protestar contra la manca d’esforç en la superació d’aquest debat. Conservar i potenciar la cultura d’un país, d’una llengua, aprofitar tots els sentiments i emocions que hi són en cada cultura, en la catalana i en totes i que les fan diferents, que li donen un estil, una manera de fer que es vol materialitzar en una realitat política ha de ser possible, tot això no es pot perdre, però ha de ser compatible amb l’agermanament amb els oprimits d’altres cultures sense que cap nacionalisme, com passa ara, s’interposi entre ells. Tanmateix, el marxisme i altres filosofies d’esquerres, com l’anarquisme, que són  filles de la il·lustració, de la racionalitat, en tant que inspiradores de la lluita de classes i d’una alternativa al capitalisme, han d’evolucionar i no poden menysprear o ignorar la realitat de les cultures i la voluntat dels que s’hi senten identificats amb elles per esdevenir una realitat social diferent a altres.

Els romàntics alemanys parlaven de la Volksgeist o esperit del poble. Pels marxistes aquest esperit es poc menys que religió i ja se sap que ells pensaven que la religió era l’opi del poble. Jo demano als companys de la CUP o a qualsevol altre, que s’atreveixin a imaginar un mon capaç d’integrar la cultura i la lluita de classes en un discurs que pugui servir a qualsevol dels oprimits per lluitar junts per l’arribada d’una societat justa, encara que siguin veïns i de cultures que competeixen. Mentre això arriba, benvinguts siguin la CUP i tots aquells disposats a centrar el debat en les coses de debò importants.