Taula - debat sobre us i abús de l’internet i les xarxes socials en els adolescents: potencialitats i riscos
El passat dilluns, el grup de pares i mestres que formen Fem Salut, constituïda com vocalia del AMPA del Costa i Llobera, va organitzar l’acte al que fa referència el títol d’aquest article. Van intervenir com a ponents introductors del debat Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, Vega González, psicòloga clínica i gerent de l’associació AIS i Pep Bantulà, professor del Costa i Llobera i responsable del programa 1x1 (un ordinador per cada alumne a tercer de la ESO)
L’acte va ser molt interessant. La primera intervenció va anar a càrrec de Vicent Pardal qui va abordar el tema des d’una perspectiva més sociològica i general. Va afirmar amb rotunditat que estem vivint una autèntica revolució. El canvi és brutal. D’aquí, Vicent treu una conclusió tranquil·litzadora: relaxem-nos, els nostres fills no són rars, és el món sencer el que ha canviat.
D’aquests grans canvis, ell treu tres característiques que al seu entendre són fonamentals per comprendre l’abast del fenomen i la influència que té a la vida dels nostres fills i a la nostra pròpia. En primer lloc, la horitzontalitat, amb l’ús actual d’internet, la autoritat de la jerarquia social clàssica, la del mestre, la dels pares o la dels polítics han perdut la influència i està sent substituïda pel diàleg entre iguals que Internet potencia, de manera que ara surten de qualsevol lloc noves autoritats que ho són en la mesura que destaquen de la resta per les seves habilitats i competències. Ell admet que això no sempre és bo, però que sens dubte és una font d’oportunitats que abans no existia.
La segona característica a destacar és la manera en que s’està creant la xarxa. El fet de que es pugui connectar amb qui vols, incita a construir coses, normalment coses de dimensió modesta, però amb una intenció molt pràctica. Les grans ideologies ja no interessen gaire. La xarxa es va creant segons la voluntat dels usuaris, no es pot imposar des de fora.
La tercera característica és la tendència cap a la universalitat que propicia la mobilitat creixent d’Internet. En aquest sentit, Vicent Pardal fa una afirmació provocadora i diu que l’ordinador ja és mort, és una màquina vella. La màquina de futur és el mòbil connectat a Internet, i imagina una mena de mòbils acordió que es despleguen. Avui, argumenta, ja es venen més mòbils amb connexió Internet que línies ADSL. Actualment hi ha un 40% de gent connectada, en el futur dels mòbils serà pràcticament el 100% . Quan més ens acostem a aquest moment, i anem molt ràpid, el risc d’exclusió i marginació pels no connectats és cada cop més gran.
Tot això, conclou Vicent, configura una altra societat per a la que els joves estan molt més preparats. És normal, i els pares i educadors ho hem d’entendre.
Perills? Naturalment que hi ha. Vicent destaca dos. Un és la pèrdua de la privaticidad a la que els joves s’exposen amb massa ingenuïtat, en aquests sentit cal protegir-los. El segon perill és la excessiva velocitat de tot plegat. Tot és massa ràpid, és impossible seguir aquest ritme. Per acabar la seva intervenció, va relaxar el to tot recordant que cal ser prudent i no escandalitzar-se en excés i acabar fent el ridícul com li va passar a l’Església quan va prohibir durant molts anys la impressió de la Bíblia dient que una màquina no podia transmetre la paraula de Deu i finalment va haver de rectificar, o com li va passar a una prestigiosa corrent de la medecina que, a cavall entre el segle XVIII i el XIX, defenia seriosament que la lectura de massa poesia podia provocar malalties. Doncs això, que parem compte amb exagerar els perills d’Internet.
A continuació va prendre la paraula Pep Bantulà, que en primer lloc va abordar la polèmica sobre si és bo o no mantenir els ordinadors a l’aula, després de haver passat l’experiència. del 1x1. S’ha criticat l’ús que feien els alumnes de la connexió a Internet per a estar al Facebook o als xats en hores de classe. Va abordar el tema tot reflexionant sobre l’absurd que resulta avui plantejar-se una vida sense entrar en Internet. Avui costa veure Internet com un luxe o una opció, es senzillament una cosa de la que no podem prescindir. Segurament, l’ús de l’ordinador a classe ha d’estar més clar, més pautat, però ha de ser, el contrari és impensable.
Una segona qüestió que va abordar va ser la dels motius dels adolescents quan estan a Internet. Què busquen?: eines pel lleure, es preguntava i responia en Pep. Aquí és quan entra la diferència entre els nois i les noies, més orientats cap els videojocs els primers i més cap a les xarxes socials les noies. Sobre els videojocs, en Pep va tractar de desmuntar alguns tòpics negatius, com que aïllen o donen sensació de molt poder. De fet, argumenta, és ben bé el contrari, ja que els videojocs són molt difícils, costa molt superar pantalles, per això, la pràctica de jugar en xarxa socialitza amb una certa qualitat, ja que per poder continuar en el joc miren de fer aliances amb jugadors més bons, els quals els estimulen la capacitat per superar-se després del fracàs. Tampoc creu que es pugui responsabilitzar els videojocs del poc hàbit de lectura, ja que aquest és un problema que ja es donava abans de l’aparició dels videojocs. Igualment, l’acusació de que els videojocs provoquen la confusió entre la realitat i la imaginació tampoc és creïble: els pocs que pateixen aquesta confusió tenen sovint unes característiques personals que els predisposen a la malaltia.
En quan a la afició favorita de les noies adolescents en el seu ús lúdic d’Internet: participar activament en les xarxes socials, en Pep comenta que aquest ús no deixa de ser una continuació de la vida social normal. En tot cas, admet , el que preocupa són les relacions amb desconeguts amb possible ocultació de la identitat. Aquest seria l’aspecte més problemàtic, però també cal tenir en compte les avantatges respecte a les relacions tradicionals: més facilitat per trencar amb les relacions que no interessen, possibilitat de relacionar-se amb gent que per llunyania o altres causes seria molt difícil contactar, possibilitat de passar als encontres reals quan interessa a les dues parts, ...
Pep Bantulà va acabar la seva intervenció fent algunes recomanacions en quan a l’actitud que hem de tenir en abordar aquests temes amb els nostres fills o alumnes. Primer, demanar que no idealitzin el que hi ha a Internet, i mantenir sempre una actitud preventiva, com ho fem en general. Cal recordar als nostres adolescents, que d’entrada parlen amb personatges, no amb persones i que potser si, o potser no, aquestes dues categories coincideixen. En conseqüència, no s’han de donar dades íntimes. A banda d’això, és evident que podrem ser més útils quan més coneguem nosaltres mateixos el món d’Internet, cal posar-s’hi doncs i sobretot preocupar-nos més pel que pensen, per les seves idees i opinions, que pel que fan a Internet.
Per últim, va prendre la paraula Vega González psicòloga clínica i membre de AIS, una associació sense ànim de lucre que col·labora amb la Generalitat i que treballa en la prevenció i assistència en el camp de les socioaddiccions o addicions no químiques. Van començar la seva activitat al 1977 i en un principi es van especialitzar en el tractament de problemes de dependència greu relacionats am les sectes i la manipulació psicològica. Posteriorment han adaptat la seva experiència als nous problemes de dependència: compres, joc, Internet,...La associació ofereix tot tipus de serveis que es poden conèixer visitant la seva pàgina web www.ais-info.org.
En la seva intervenció, Vega va deixar molt clar el seu acord general amb el que havien exposat els seus companys de taula. La tecnologia no es qüestiona, el problema ve quan ja no se surt de casa o es deixa d’anar a l’escola per continuar jugant o per fer altres coses dintre d’Internet. Ella va confirmar el que ja havia apuntat en Pep Bantulà respecte a que els problemes d’addicció no venen només del contacte amb jocs o llocs potencialment addictius, que n’hi ha, sinó que per a que es doni un problema seriós de dependència han de confluir circumstàncies personals que afavoreixin caure en aquestes dependències. El treball sobre aquests trets personals són la base de les teràpies que busquen l’enfortiment de la personalitat per a sortir de la dependència.
Vega ens va aportar una completa informació sobre les causes de l’addicció a Internet, la satisfacció immediata, el trobar sempre resposta, la sensació de tenir molts amics, però només a la xarxa, l’anonimat,... També sobre els símptomes que ens han d’alertar quan una persona s’acosta a una situació de dependència: la pèrdua de control, d’interès per altres activitats, l’actitud de persistir tot i saber que el perjudica. Igualment, les oportunitats que ofereix Internet per prendre mal són moltes: la xarxa està farcida de situacions de risc: pederàstia, porno, comerç sense permís dels pares, pèrdua de la privaticidad, racisme, drogues, terrorisme, anorèxia, bulímia, bullying, perillosos jocs de rol,... La prevenció passa per mantenir sempre una comunicació que no s’ha de tallar mai i en això cal fer tots els esforços i naturalment, també, per mantenir un control discret sobre el que fan, de manera que ens permeti adonar-nos si hi ha símptomes d’addicció, i si apareixen, actuar ràpidament tot buscant el suport dels especialistes en aquests temes.
En acabar la intervenció dels ponents es va obrir un interessant debat en el que es va reflexionar sobre les oportunitats i perills de la xarxa, debat que va passar per molts llocs. Es va parlar de la necessitat de que canviem la nostra mirada i sobretot que escoltem amb atenció el que ells expressen per poder així gestionar millor aquesta relació triangular pares-fills-Internet. També es va tornar al tema de la relació entre els estudis curriculars que venen imposats verticalment i que produeixen avorriment al alumnat, que els sent molt llunyans i, d’altra banda, els centres d’interès dels alumnes que el contacte amb Internet fa sortir de manera horitzontal i tenen una gran capacitat de motivació. És a dir, la qüestió important en el món de l’ensenyament és com aconseguir anar de manera fluida entre un i altre àmbit, ja que es va deixar clar que tampoc podem prescindir d’un cert ordre: sense una mínima seqüència de continguts no hi ha aprenentatge. Així, el tema torna a ser què ensenyem, més que el com ensenyem que avui és molt clar que passa per l’ús massiu de les tecnologies i Internet. Altres intervencions van posar l’èmfasi en la necessitat de prestar atenció a quins són els valors que cal defensar, a reforçar-nos tan com a pares o com a mestres, per poder donar criteris amb els que discernir les bones coses entre les innumerables ofertes d’Internet.
Cap al final,va quedar lloc per a debatre un interessant i pràctic tema que algunes mares van plantejar al voltant de l’angoixa que els produïa la forta violència d’alguns dels videojocs amb que juguen els seus fills. Sobre això es va dir que potser no era tan diferent a la manera en que abans els nens jugaven, a tirar-se pedres, o a simular lluites i que malgrat tot, la immensa majoria s’han tornat persones molt normals i respectables. Algunes d’aquestes mares van afirmar que sortien una mica més tranquil·les després d’haver escoltat el que es va dir al debat.
PD
Uns dies més tard, el grup Fem Salut ens vam reunir per a valorar com havia anat l'acte. Tot i el to de satisfacció general per la bona qualitat dels ponents i la bona assistència de pares i mestres, fins i tot d'altres escoles, alguns dels membres del grup van manifestar la seva inquietud per l'excés d'optimisme que sobre Internet van manifestar els ponents. En el debat van sortir algunes preguntes: No és una Utopia creure que l'ús lliure i massiu d'Internet a les aules, amb facebooks i chats oberts es compatible amb, per exemple, una explicació sobre el Cicle de Krebs a la classe de biologia, un tema important i difícil que requereix completa concentració? És que el fet de jugar amb algú de qualsevol part del món dona una mínima garantia de que es despertarà interès per alguna cosa que vagi més enllà del joc? No és una dura lluita que no sembla que guanyem, la que hem de mantenir amb els nostres fills per aconseguir que equilibrin el seu temps entre Internet i la resta de coses importants a la vida, tot i no estar per a res en les terribles casuístiques d'addicció que va esmentar la Vega González?
Aquests dubtes saludables semblen portar sempre a una mateixa conclusió: es fa necessari mantenir l'autoritat del criteri de l'adult sobre la voluntat lliure de l'adolescent per a equilibrar la inevitable presència d'unes noves tecnologies plenes de meravelloses possibilitats, però que han d'ajustar-se a les variades necessitats que la vida planteja. Els adults no podem defugir de les nostres responsabilitats, no podem llençar la tovallola davant de l'empenta fortíssima amb que ells ens presenten les seves demandes de més i més ús de tecnologia per a l'oci. Cal dosificar-la. És clar, però els dubtes continuen, ara per l'altre cantó: estem segurs de què és el que podem considerar raonable? No estarem mirant les coses amb criteris ja obsolets? Les propostes d'aula oberta que van plantejar en Vicent Partal i en Pep Bantulà, on la motivació va per via Internet i en sentit horitzontal, no és semblen molt i molt a les valoradíssimes propostes de Freinet i l'Escola Activa dels gloriosos anys 50 i 60 ? i d'altra banda, estem segurs que escoltem prou el que els nostres fills i alumnes diuen i fan?
Una opinió estesa diu que són pocs els pares que aconsegueixen que els seus criteris siguin respectats i, d'altra banda, que quan sí que ho són, quan és clar que la família marca uns límits i aquests són acceptats, la situació no és gens preocupant i les tecnologies semblen ocupar un lloc positiu al marge d'un ús que en principi podria semblar excessiu però que a la pràctica, no impedeix a l'adolescent acomplir, sovint amb escreix, amb tots els Standard que se li demanen.
La qüestió és doncs, com en altres temes, que hi ha un problema de fons, anterior ja a Internet: el dèficit d'autoritat dels adults cap als adolescents que s'ha instal·lat a la nostra societat, que fa molt difícil el marcar i fer respectar els límits del que es pot o no fer segons el criteri de l'experiència. Límits absolutament necessaris per a que puguin orientar-se en aquest món sobreestimulat que marxa a velocitat de vertigen. Límits entre els quals els joves haurien de poder navegar de manera més segura i així arribar a assolir la seva pròpia independència moral quan la maduresa ho permeti.
No hay comentarios:
Publicar un comentario